Pablo Ortiz Comino

Si trobàrem aquesta aigua, per algun motiu seria. Era estrany ho sé, però allí estava, del no-res no havia eixit però tampoc no véiem d’on venia. Tot era mirar i explorar per quin racó d’eixa gran paret podia haver sortit.

Ja us dic, no paràvem de mirar cap amunt i cap avall, i sols aconseguíem veure aigua reunida en aquell lloc.

Com aplegàrem fins allí? Realment no sé per què, crec que ens havíem perdut i mentre buscàvem el camí correcte ens vam topar amb aquell preciós espai.

Semblava un lloc màgic on mai ningú no havia estat. El color verd dels arbres es barallava amb el blau de l’aigua, una aigua transparent que deixava veure un fons ple de bellesa, on xicotets éssers vius es movien amb delicadesa, fregant en nadar les plantes aquàtiques que creixien al seu interior. Una xicoteta ona provocada pel vent en l’aigua, i tots desapareixien a la recerca de refugi. Quan tornava a la seua calma, guaitaven tímidament fins que tornaven a agafar confiança i tornaven a nadar entre les transparències.

La veritat és que mirar-la et relaxava, et portava a un estat de pau plena, a un lloc meravellós on a tots ens agrada viatjar quan volem fugir de l’estressant realitat.

Cadascun de nosaltres anàvem explicant com era aquell espai on ens portava la nostra imaginació mentre el contemplàvem. Un deia que el portava a un bosc ple d’una llum que no li permetia mirar, però que la sentia omplint-li tot el cor. Era càlida i al mateix temps calmava eixa sensació d’enrenou del seu cos. A altre, el transportava a la seua pròpia habitació. Ens deia que era allí on trobava eixa pau interior que necessitava en molts moments del dia. Altres a un llibre, altres al costat d’aqueixa persona a la qual trobes a faltar quan no estàs al seu costat. Quan va ser el meu torn, no encertava a dir que el meu lloc no era altre que allí mateix, entre eixes aigües acollidores que invitaven al bany tranquil, a entrar sigil·losament i fer el mort deixant que ella fera la resta, que el vent et bressolara sobre ella. Tancar els ulls i deixar-te anar. Eren tantes les respostes diferents que podia escoltar, que el meu cor va sentir com un alliberament. I açò, per què? -us preguntareu. Doncs perquè vaig veure la necessitat que hui en dia tots tenim i no ens n’adonem fins que ens parem a observar. A nosaltres fou aquell lloc el que ens obrí la porta de la desitjada pau.

Eixe és el lloc on avui voldria estar, fora d’aquest mundanal soroll que ens envolta i no ens deixa relaxar-nos. Pensar en eixes aigües és el que moltes vegades em motiva en el meu dia a dia. Sí, ho sé, sona estrany, però si l’haguéreu vista… era increïble! Tanta pau, tanta harmonia en veure les fulles dels arbres moure’s al compàs del vent mentre sonava tan suau que semblava posar-los música a les ones que formaven en l’aigua i al mateix temps observar com nadaven a un ritme idèntic, sense presses, contemplant cada cosa que es trobava al seu pas. Gaudint-la. I així ho vaig fer jo i tots els qui tinguérem la gran sort de poder trobar i percebre aquell fantàstic lloc, amb unes aigües tan tranquil·les i transparents que hui en dia encara ens preguntem d’on havien eixit i com podien haver format semblant paisatge tan prop del rutinari, però tan lluny de tot.

Tant de bo tot el món tinguera un lloc així on poder escapar-se, per a recarregar-se i tornar a les seues monòtones vides amb aire renovat; amb unes ganes boges de viure i de fer moltes coses que, de vegades, no fem perquè pensem que no tenim temps i no ens adonem que el temps el tenim, però que cal buscar-lo en el nostre interior. I… com el busquem? Parant, observant i escoltant el que ens envolta. I sentint eixa necessitat de fer alguna cosa que realment valga la pena, i que és viure.

Hui em pregunte com l’aigua pot portar-me a llocs que ni jo mateix havia somiat i com pot embriagar-me d’un assossec tan gran i necessari, almenys per a mi.

Reconec que el soroll de l’aigua em calma, i veure el seu vaivé causat per l’aire o la seua majestuosa quietud, m’ompli completament de goig.

Perquè l’aigua és pau, és harmonia, és transparència, és quietud, l’aigua és vida i ens la proporciona de mil formes diferents. Però, si ens parem a pensar, l’aigua pot passar de la més absoluta calma, al més fer rugit, com ara una tempesta, com la vida mateixa. I tant en l’un com en l’altre, segueix tenint un lloc on se’ns invita a parar, observar i escoltar.

Crec que aquella imatge ens marcà de tal forma que, encara hui, amb solament recordar-la, ens embarga una serenitat interior, tan necessària en aquests temps.