Soledat Boix Heredia

Encara, encara no trobe l’eixida. Deu estar prop però és massa difícil trobar un sol moment que no em rodege, que no em lleve l’alé de vida que tracte de mantenir al si del meu petit pit, perquè no deixe de fer el seu treball. Les meues extremitats tracten (en un desesper inquietant) de trobar la superfície calmada on abans em veia reflectit i ara em veig mort. Es mouen com si tingueren un superpoder, una força superior a l’habitual. Però aquesta força no val de res contra el tancament que m’espenta cap al fons d’un abisme que no he tractat de mirar, per sort o per desgràcia. Malgrat açò, no són elles qui em demanen clemència sinó els seus companys, que tracten d’obligar el meu nas a buscar l’aire, mentre pressione els llavis -perquè en veure que el nas no troba aire ho intenten per la boca. Finalment, comencen a moure’s inquiets com una serp, o això em pareix. He de tancar les finestres que fins ara podien guiar-me a trobar l’eixida, perquè couen.

Ara tot és molt més obscur que abans.

Els meus llavis estan cansats de ser premuts i afluixen la pressió que els angoixava, donant pas a una altra angoixa molt més real i palpable. Que he deixat fugir el poc aire que jo mateix era capaç de retenir. L’eixida es fa el més lluny possible, perquè el tancament m’ha arribat a l’interior. El pit em fa mal i és del dolor de saber que tot acaba, que no hi ha res més. És la desesperança trucant a la porta i dient que ve per mi, que és una completa ximpleria que estiga lluitant. Sense ser-ne molt conscient, em deixe caure als seus braços, ja massa cansat de notar com tot m’assenyala l’eixida i jo no sóc capaç de veure-la.

Ara ja no fa mal, no fa res.

Sols note el fred del tancament dins del meu cos, però no em molesta, sempre és millor que lluitar per alguna causa perduda. I mentre caic i deixe que tot acabe i frene estic pensant en tu, en el fet que sols va ser una ullada. Un instant, una mirada d’orbes del color del mar més fondo on em veia reflectit. La superfície era tan clara i la brisa que alçava les ones més obscures era tan lleugera que no vaig pensar mai que igualment era possible ofegar-me. Em vas dir que saltara al fons i com si fóra una mena d’acte involuntari em vaig llaçar a tu de colp, de cap, sense pensar. Sols portant al damunt un somriure i la confiança que em donava la clara superfície dels teus ulls.

I mira’m. M’acabe d’ofegar.