L’aigua és un constituent de tots els éssers vius i és de vital importància la seua presència per al bon desenvolupament de la vida. En la natura, l’aigua quasi mai es troba pura ja que pot contindre gasos, sals dissoltes, pols i pol·len en suspensió, etc.

L’aigua de pluja (que és una de les més pures) tan prompte com penetra en el sòl comença a reaccionar amb diverses roques, teixits en descomposició, etc., i en el seu recorregut va dissolent moltes d’aquestes substàncies minerals. Quan l’aigua arriba a les nostres llars, tant la mineral com la de l’aixeta, ha passat per una sèrie de controls que asseguren que és apta per al consum humà. Cap d’aquestes aigües no és químicament pura, i ha de complir una sèrie de condicions per a considerar-la apta. Entre elles estan les següents:

1) Ser incolora, inodora i de sabor agradable.

2) No ha de contindre més d’un màxim de determinades substàncies dissoltes: clorurs, nitrats, clor lliure, carbonats, nitrits, ferro,…

3) No ha de contindre gèrmens productors de malalties.

En la qualitat d’una aigua és important, a més del compliment de les anteriors condicions, tindre en compte la duresa de l’aigua, que és una mesura de la concentració d’ions calci i magnesi dissolts en ella. Així, es considera que una aigua és dura quan és elevada aquesta concentració, i és tova quan és baixa.

La duresa de l’aigua varia molt segons la zona d’Espanya. Ací podem observar un mapa que indica com és la nostra aigua segons la zona en què vivim. Nosaltres, a València, ens trobem en una zona amb l’aigua molt dura.

 

De quina manera ens afecta als consumidors trobar-nos en una zona amb l’aigua molt dura?

En la legislació espanyola no està limitada la duresa en l’aigua potable de la xarxa, la qual cosa no significa que l’ús d’aigua dura no tinga conseqüències en multitud de processos quotidians:

• En l’ús de sabons. L’ús d’aigües dures fa que el sabó «es talle» ja que el sabó forma grumolls insolubles amb el calci i el magnesi, i no forma bromera. Això inutilitza part del sabó, la qual cosa fa que se n’haja d’afegir més quantitat per als llavats, tant en la neteja personal com en la bugada. En el cas dels detergents, a diferència dels sabons, no hi ha una reacció directa del calci ni del magnesi amb aquests, però sí una interferència que fa desitjables les aigües toves. Com a exemple, podem veure la imatge següent, procedent d’un producte per a la bugada, que indica la quantitat de detergent a usar en funció de la duresa de l’aigua de la regió en què vivim, sent molt més elevada en el cas d’aigua dura:

• En les calderes i canonades: Quan es calfa l’aigua dura, es formen unes crostes de calç que s’acumulen en canonades, aixetes, cafeteres, calderes domèstiques i industrials, etc, la qual cosa pot ocasionar costoses avaries.
• En la qualitat d’una aigua de reg també té importància ja que depenent del tipus de sòl pot ser positiu o negatiu.
• Són més indigestes en el seu consum, i els llegums couen pitjor.
• En els organismes el consum d’aigua dura pot provocar alteracions a llarg termini, com ara les pedres en els ronyons.