El Cicle integral de l’Aigua és el recorregut realitzat per l’aigua des que es capta en estat brut en la naturalesa fins a la seua disponibilitat potabilitzada en les nostres llars. Aquest cicle es tanca quan l’aigua, una vegada consumida en la nostra vivenda, es torna convenientment depurada i neta a la naturalesa.

L’aigua pot tindre un origen superficial (rius, llacs, embassaments) o subterrani (pous) . En el cas de València i els seus municipis, aquest cicle s’inicia amb la captació d’aigua sobretot de les conques dels rius Túria i Xúquer, per a passar per les Estacions de Tractament d’Aigua Potable (ETAP), on és sotmesa a exigents controls fins que és convertida en potable. Així, l’aigua potabilitzada és l’aigua natural que ha estat tractada per a ser apta per al consum humà, ja siga amb processos físics per a deixar-la més clara, o amb processos químics per a eliminar els bacteris que ens acabarien transmetent malalties. El procés químic més conegut per a nosaltres és afegir clor.

El procés de potabilització no té lloc necessàriament prop de la ciutat o població abastida. Açò significa que l’aigua potable ha de ser bombada a través de grans canonades fins a arribar a la seua destinació amb la pressió adequada, a través d’una complexa xarxa de distribució. A aquesta fase se l’anomena adducció.

Una vegada ja consumida l’aigua en les llars s’obté una aigua residual, amb la qualitat molt disminuïda, que no es pot abocar directament al medi natural. El propi cicle hidrològic serveix per a depurar i netejar les aigües, autodepuració, però la seua acció és lenta. Si esperem que la naturalesa depure aquesta aigua probablement hauríem d’esperar anys. A més hi ha productes que no podrien depurar-se d’aquesta manera. Per aquest motiu, aquesta aigua residual es canalitza a través de canonades que van des dels albellons i col·lectors de sanejament fins a les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals (EDAR), on una sèrie de processos físics, químics i biològics es combinen per a deixar l’aigua tractada en condicions tals que no resulte perillós per a l’ésser humà ni per a la natura quan es produïsca el seu abocament a la conca d’un riu o a la mar. Després d’aquests processos de depuració, s’obté aigua depurada, que no es pot beure, però que es troba en bones condicions per a tornar-la novament al medi (al riu o mar) , tancant-se així el cicle. D’aquesta manera, posteriorment es pot tornar a captar i així torna a iniciar-se un nou cicle que permet preservar les reserves hídriques perquè mai no ens falte l’aigua.