Julián Fresneda Pons
Els llums s’apagaren, els treballadors finalitzaren una altra jornada de treball dur i tornaren a les seues llars. Jo em quedaria a soles una altra nit.
Tenia aigua, pinso i la meua manteta per a dormir. Però encara recordava aquella visita a la casa de l’humà. L’humà, cap de la fàbrica on vivia, tenia tres fills. Recorde la casa calenteta, els xiquets fent rebombori al meu voltant i jo, contenta, encantada, jo, la Duquessa era el centre d’atenció. Sóc una gosseta agraciada, gran, gràcil, de pèl canyella i cua llarga generosa. Tots em volien fer abraçades i carasses i jo els vaig correspondre jugant i corrent amunt i avall. La mare no estava tan contenta, perquè un dels xiquets patia problemes d’asma i no sé què li passava amb el meu pèl.
Eixa nit vaig fer el meu passeig habitual per les dues naus de la fàbrica. Tot en ordre: Pals de fusta, peces tallades, mobles embalats, altres eixugant-se el poliment i molta serradura…Tot tancat amb pany i clau.
Però de seguida vaig notar el fred que entrava per la finestra de la part est. Continuava plovent i una onada d’aire em posà els pèls de punta, com dirien els humans. Un mal presagi sens dubte, vaig pensar, però sense endevinar el que anava a viure aquella nit. Torní al meu cabàs, em vaig arrupir i vaig fer una becadeta. De sobte, un soroll brusc, sec, em despertà, era un llampec i havia caigut a prop. Vaig adonar-me d’un soroll metàl·lic que provenia de la nau gran. Vaig anar a veure què era això i era aigua del sostre que estava caient a la màquina més gran de la nau, una serradora. Al voltant hi havia molta aigua. Des d’allí podia escoltar els bels de les ovelles i els lladrucs dels dos gossets que, com jo, cuidaven la fàbrica. En canvi ells estaven fora i jo dins.
Jo estava acostumada a l’aigua perquè en ser d’A Corunya, on fa mal oratge, no tenia por al líquid element. Cada vegada escoltava més aigua i aleshores vaig anar a la finestra de l’est que estava oberta i vaig veure una gran ona que venia cap a la fàbrica. Sense donar-me temps a demanar ajuda, l’ona va xocar